Jesus Blesa

Trashumancia: huellas en el presente

Sota el drap negre, el senyor fotògraf farà clic

Maria Josep Escrivà

Em captiva la manera com la mirada d’un fotògraf és capaç d’alterar la realitat. Amb alterar vull dir fer que esdevinga ‘una altra’. Fidel o distorsionada respecte de l’origen, incisiva, plàcida, compassiva, burleta, poètica, retòrica, abstracta, hiperrealista..., la realitat deixa de ser plana, i li descobrim cares impensables, com si d’un polígon es tractara, quan un fotògraf ha considerat que algun dels seus motius mereixia ser mostrat des d’una mirada distinta.

Si no existís la fotografia, la realitat estaria cega, perquè no hi hauria res que ens la fera visible més enllà d’ella mateixa. La primera referència d’una imatge visual incorporada a la tradició cultural podria ser la que recrea la mitologia a través de la figura de Narcís. Com sempre al llarg de la història, per a castigar una debilitat humana: l’autocomplaença en el jo. Però podríem pensar, com preferisc fer-ho ara jo, que el dissortat Narcís no es va quedar fascinat d’ell mateix en veure’s per primera vegada projectat sobre l’aigua. Narcís va perdre el seny en conèixer el desdoblament d’ell mateix, la imatge d’ell vista pels seus propis ulls, fora de la seua individualitat. Això ara ens pot semblar una frivolitat, una estupidesa discursiva, però poden imaginar què deu significar per a un humà contemplar la seua pròpia imatge per primera vegada? I ara, si seguim una mica més enllà en el raonament, a qui estranya la neurosi a què han arribat alguns personatges públics per difondre, o impedir que es difonga, una determinada imatge d’ells mateixos? No aquell que un és o creu que és, sinó la que el fotògraf ha copsat, i la que voldria ensenyar i difondre més enllà del personatge, o de la situació, o de la circumstància en concret. Cal recordar l’escarot, els greuges provocats, la intervenció i la “retirada” d’algunes de les imatges de la mostra Fragments d’un any (2010) de la Unió de Periodistes Valencians? No és igual dir que hi ha el cas Gürtel, com hi ha món, que ara que el propi Gürtel i els seus protagonistes descobrisquen un dia com és el seu propi rostre retornat per les aigües d’una càmera. Vull dir, pels objectius que els han immortalitzat. Tampoc no és el mateix dir “retirar” que dir “censurar” o “prohibir”. Tot és qüestió de percepcions, ai...!

Provocar és perbocar, és a dir, traure per la boca, vomitar. Això és el que és capaç de fer una bona fotografia: perbocar un fragment de realitat que l’objectiu d’un ull ha sabut atrapar en tota la seua cruesa, en tota la seua vida, en la que es veu des de fora, o en la que la persona que prem l’objectiu creu intuir a dintre. Ara bé, la mateixa realitat no sempre està preparada per descobrir-se a ella mateixa, per acceptar la interpretació visual que un altre en fa, ni per a consentir que l’objectiu de la càmera atrape l’ànima −noble o corrompuda− que els antics creien que podia desestabilitzar el flaix de llum d’una càmera.

També hi ha l’altra perspectiva, que a mi em fascina tant o més que l’anterior. Perquè a través d’una fotografia es pot descobrir, no ja l’ànima d’allò impressionat, sinó l’ànima de qui ha fet clic. Això que ens pot parèixer senzill, o anecdòtic, és una intervenció artística, una manera d’implicar el subjecte en allò que té al davant, i que l’interessa com a matèria d’art. Em permetré ara conduir aquest raonament cap al terreny de la poesia.

El poeta també treballa a partir d’imatges −d’imatges verbals− que distorsionen la realitat per a oferir-ne una versió distinta, no plana, reinterpretada per la percepció de qui l’escriu. Alguns autors emblemàtics per a mi tenen poemes que parteixen de la contemplació d’una fotografia, com ara Vicent Andrés Estellés, en un dels seus textos més coneguts dedicats a la seua dona, Isabel, que recorre a la contemplació d’una imatge fotogràfica per a testimoniar una llarga convivència amorosa: “he vist enllà, [escriu Estellés] damunt d'una tauleta/ que hi ha al racó del nostre menjador,/ entre papers i llibres que m'estime,/ com un ocell de ritme popular,/ com un gresol, una fotografia/ de fa mil anys o de fa quatre dies:/ tu i jo, Isabel, feliços d'un amor.” L’efectivitat d’aquests versos està en la convivència quotidiana amb aquella imatge immobilitzada en el temps. En la realitat domèstica que Estellés necessita incorporar a la ficció del poema, fotografia de fotografia, encara que, la del poeta, es construïsca amb paraules.

D’un altre caràcter, commovedor en un sentit oposat, és un poema de la polonesa Wisława Szymborska. També una fotografia, des del pes de la seua quotidianitat, ara reconvertida en ironia punyent per la intenció perversa d’aquesta autora que fou premi Nobel de Literatura l’any 1996. El poema es titula “La primera fotografia de Hitler” i l’autora hi repassa, amb una tendresa sobreactuada, algun dels trets físics de l’innominable nazi, quan a penes tenia un any: “I qui és aquest ninó de la bruseta? [...] Fins on portaran aquests peuets tan graciosos, fins on? [...] Biberó, bolquer, pitet, zing-zing,/ un noi, lloat sia Déu! [...]/ Au, au, ara no ens posarem pas a plorar,/ sota el drap negre el senyor fotògraf farà clic”. I encara, en aquesta barreja malintencionada de moixaines verbals, una dada real dóna fe de l’origen gràfic d’aquest document: “Estudi Klinger, Grabenstraße, Braunen.” Una “ciutat modesta”, diu Szymborska, però “digna”, i amb “veïns honrats”. Esborronadora la imatge −verbal, plàstica?− del fotògraf que fotografia aquella criatura que esdevindrà monstre.

Aquest número 3 de Fotoespai deixa constància en paper d’un conjunt de mirades que no han volgut que alguna d’aquestes cares del prisma que constitueix el món, el que mirem i el que ens mira, es perderen en la indiferència. Des de la nostra privilegiada posició d’espectadors, animem, donem suport, felicitem i agraïm aquesta multiplicitat d’ulls obstinats a no permetre que la realitat siga cega, perquè no suporta que es descobrisca la imatge que els altres tenen d’ella mateixa.

març de 2011

Nou blog de FotoEspaiGandia

Fa un temps alguns fotògrafs quan havien de fotografiar a un grup,els demanava que digueren "criiiiisiiiiiis", i tots eixien somrients mentre corejaven alhora la paraula. Ara si a algú se li ocorre demanar aqueixa paraula deuria saber que ja quasi ningú eixirà somrient. Com a la gran majoria també nosaltres som afectats del que aquesta paraula representa i ha segut un dels motius principals que ens ha portat a cercar alternatives al que fins ara ha segut FotoEspaiGandia. Un dels canvis més significatius és el que afectarà a la ubicació de la sala d'exposicions en la qual fins ara realitzàvem la nostra programació, al carrer Nogueres, 14. Malgrat tot intentarem continuar amb els objectius que des d'un principi ens marcarem: promoure la fotografia, ampliar l'oferta cultural de la ciutat, promocionar als joves talents i facilitar un espai cultural en el qual a més de poder veure exposicions, es facilite la relació entre autor i públic.
Tenint aquests objectius en ment és pel que vam decidir crear aquest nou espai virtual, i així facilitar a més gent l'accés a tota l'obra penjada en la sala que realitzarem des d'ara, a més de tot allò que considerem que puga ser d'interès. Començarem amb el text Sota el drap negre, el senyor fotògraf farà clic que l'escriptura i poeta Maria Josep Escrivà ens va escriure per al tercer volum dels catàlegs que des de FotoEspaiGandia venim publicant. Després podrem veure, paradoxalment, la primera exposició del blog i que serà l'última que realitzarem en la que fins ara ha segut el nostre espai, l'exposició Trashumancia: petjades en el present del fotògraf Jesus Blesa.